Cap a la calor y a la selva!!

Després de tristes despedides al nostre poblet de Cabanoconde, decidim marxar cap a la costa. La Valentina i en Joaquin ens esperaven a Lima per anar cap a la selva, però com sempre ens passa...canvi de plans i cap a Máncora!! capital del surf de Perú. En realitat ens esperavem un poble estil LLoret de mar, però a Perú, però ens va sorprendre la tranquil.litat i el poc turisme que hi vàrem trobar (temporada baixa). I per fi ens vàrem banyar al mar, al mar, i ja anàvem amb xancletes, pantalons curts!!!!!i....vàrem menjar bon peix fresc, acabat de pescar, després de 4 mesos sense!
El nostre visat a Perú s'acabava i teníem que creuar a Equador, així que vàrem continuar per la costa i vàrem fer el nostre primer stop a la platja de Zorritos. Zorritos no era tan turísitic com Màncora, la platja una mica horrible, però estàvem completament sols i allà hi vàrem estar 3 nits. Tres dies de relax, fent foc i cuinant al mig de la platja . I continuem camí cap a Equador.Tots els viatgers, sobretot els artesans ens deien: Heu d'anar a Montañita, és brutal" i quan vàrem arribar vàrem descobrir que era el LLoret de Mar d'Equador...si, si. Montañita era un poble petit que viu exclusivament del turisme de surf i de festa. El clima no era sensacional, va ploure els dies i vàrem decidir marxar. Montañita no era el nostre lloc.
De camí cap a la selva peruana, vàrem fer un stop al poble de Vilcabamba. Vilcabamba va ser un d'aquells llocs que nonmés d'arribar ja sents la bona energia del lloc i sabíem que seria difícil marxar. Més tard vàrem descobrir que Vilcabamba es un dels pocs pobles del món famosos perquè els seus habitants viuen molts anys. La tranquil.litat del lloc, el clima suau, l'aigua cirstalina i els productes naturals deuen tenir algo a veure, no?? Fins i tot els gringos han montat allà un centre d'investigació per descobrir perquè la gent viu tant de temps... Sense gaires ganes d'abandonar aquest lloc remprenem el camí cap a la selva. Vàrem creuar la frontera per la Balsa, una frontera molt petita i fàcil de passar. La dona que controlava els passaports es va voler fer fotos amb nosalttres i el policia estava jugant a futbol i per segellar va venir corrents i va seguir jugant..jejejejeje!!!



Després de no sé quantes hores de bus arribem per fi a la selva amazónica peruana. La nostra primera parada va ser Tarapoto. Una gran ciutat plena de mototaxis, caótica i no gaire maca, la veritat. I després de comprar-nos les nostres respectives hamaques per poder viatjar amb vaixell anem cap a Yurimaguas a agafar el barco cap a Iquitos. Amb temps vàrem anar al vaixell i vàrem col.Vàren ser 3 dies de camí, passant moltíssima calor però vient paisatges preciosos i 2 meravelloses postes de sol i dofins rosats que ens acompanyaven. Lo trist va ser descobrir que el riu estava fet una merda, la gent no té consciencia i tirava tota la basura directe al mar. També les petites comunitats que vivien a la vora del riu ho tiraven tot..molt contaminat.
Tot i que Iquitos era una gran ciutat hi vàrem trobar ambient de poble. La gent treia les cadires al carrer per parar la fresca cada vespre. No vàrem fer cap tour a la selva, no entre dins el nostre pressupost però encara ens esperava Leticia, així que decidim agafar de nou un altre vaixell durant 3 dies navegant per l'amazones i arribar a Colombia.



Un cop fet tots els papeleos de fronteres anem cap a Tabatinga. Vàrem anar cap a les afores del poble, com en una zona de fabeles i allà ens vàrem instal.lar casa d'en Don Pancho. Don Pancho y la seva dona Doña Celina, ens van rebre amb una enorme abraçada i molta alegria. Don PAncho és un chaman molt conegut pels viatgers. Vàrem estar a casa seva una setmana. El seu jardí semblava la selva i allà passavem els dies llegint, parlant amb els seus familiars, fent tallers amb els nens...en una bombolla, on no podia entrar res relacionat amb la comoditat i consumisme del món capitalista. Tot era pur i sincer. Amb en Don Pancho vàrem fer dos rituals d'Ayahuasca. L'Ayahuasca és una infusió d'una liana i de varies plantes (segons el chaman o els usos que en vulgui fer) que prenen les comunitats indígenes des de fa molt de temps i que se li atorga propietats curatives, tan físiques com psicológiques. Actualment s'ha convertit també en un producte comercial pels gringos. A Iquitos o Cuzco t'ofereixen tours de ritual. Però és un ritual que s'ha de tractar amb molt de respecte, la planta és molt poderosa i nosaltres ho volíem fer amb algú que ens donés confiança. I totes les senyals ens van dur amb en Don Pancho. Després de purificar-nos una mica el cos i de no menjar després de les 12:00, a les 9 de la nit Don Pancho i la seva dona ens esperaven a la Maloka per començar el riutal. Una cop ho prens, comencen a xiular, i a fer percussions amb unes plantes i més tard comencen els cants i tot això et porta al mareig, al vomit i al viatge. Realment, tota una experiencia, recomenable a tothom.
I després de tanta purificació, ens trobem ara a la big city de Bogotà!! Però aixó ja us ho explicarem en els pròxims episodis.....