Rurrenabaque - la selva i pampa boliviana

Després de 18 hores de bus amb un seient horrible, una carretera estreta i perillosa, finestres sense poder tancar i grans precipicis.....arribem a les 7:00 del matí a Rurrenabaqe. A la Terminal ja ens esperen moltes persones per oferir-nos tours i allotjaments, però després de la ruta amb bus, no tenim ganes de res. Ens ho prenem amb calma i investiguem les companyies i els allotjaments fins que trobem els més adients per nosaltres. Tot i que no volíem agafar cap tour, finalment paguem un tour a Las Pampas de 4 dies. El Tour va resultar ser molt i molt turístic i ple d'israelians amb poc respecte a la natura..però per la quantitat d'animals que vàrem arribar a veure ja va valdre la pena.












El primer dia vàrem passejar amb canoa fns arribar al campament. Durant el trajecte ja vàrem veure cobayas, monos, cocodrils i mils d'ocells. És preciós poder veure aquests animals en la seva pròpia naturalesa i salvatges..!!!
Una de les activitats va ser anar a "en busca de la anaconda"...el resultat va ser caminar durat 2 hores per una pampa, ple de fang i aigua i sense trobar la ANACONDA..obvio!!! Però la recompensa va ser el poder anar a nadar amb dofins!! S'acostaven una mica, però com que eren salvatges no podies arribar a tocar-los (jo estava una mica cagada!!!). Són iguals que els dofins de mar però amb el morro més punxegut, de color més rosat i amb l'aleta més baixa. Les postes de sol, eren brutals!
La nostra recomanació és no agafar cap tour d'aqests i arribar-se aun poble(Sta.Rosa) més enllà de Rurrenabaque i allà buscar alguna cosa més autèntica...el nostre tour semblava unes colònies d'estiu de quan tens 15 anys!!jejejeje!! Tot i això, va ser una gran experiència!!!!!!!

Coroico

La primera sortida des de La Paz és a Coroico, amb la companyia de l'Albert, el nostre caserito.
Agafem el minibús a Villa Fátima i al cap de 3 hores arribem a Coroico (1700m), després d'haver passat desnivells de 3.700m a 5000m d'alçada. El paisatge ha canviat per palmeres, rius i el verd de les muntanyes i sol i caloreta.
La nostra intenció era anar de càmping, però què millor que acampar en un camp de futbol de gratis!!
La vida a Coroico corre al voltant de la plaça central on dia i nit està ple de gent.
Vàrem dormir tota la nit acompanyats d'una gran festa de cumbia que semblava que estigués a dins la tenda. ¡Que no falte el alchohol!
L'endemà al matí vàrem fer el nostre propi "tour" a les 3 cascades: La Primera, la Segunda y la Tercera (molt currat els noms). La calor ens va acompanyar tota la ruta, però per sort vàrem poder remullar-nos en algunes de les cascades.Una excurció que costava uns 180Bv, nosaltres la vàrem fer per 15Bv. Molts cops has de fer-te tú mateix els tours..
De camí de tornada vam passar per un poblet dedicat al cultiu i secat de fulles de coca. D'arribada a Coroico,tan sols queda temps per comprar el bitllet i tornar cap a La Paz de nou.

La Paz

La Paz, big city, està a 3600m d'altura, bueno, el centre de la ciutat, ja que el sud de la ciutat(la zona rica) està a uns 3200m i el Alto (la zona més pobre) puja fins els 4200m. L'oxígen es paga....És la ciutat més cosmopolita de Bolivia, hi conviuen grans edificis amb petites casetes de fang, cholitas vestides típicament amb les jovenetes que somien amb els pantalons estrets dels aparadors de la zona sud, supermercats amb petits quioscs i mercats....
Els primers dies van ser durs pel que fa al nostre físic. L'altura es nota i MOLT!Les pujades es fan eternes, qualsevol esforç suposa el doble, falta oxígen!! Quan et serveixes una cervesa l'espuma queda molt i molt espessa, com si la poguessis mastegar i quan no te n'adones ja t'ha pujat al cap.
La nostra gran sort ha sigut poder allotjar-nos a casa l'Albert, en una preciosa habitació amb llit de matrimoni en un 14è pis al barri de Sopocachi, el barri a on hi ha tota la moguda nocturna. Milers de gràcies Stern!!!!!!!!!!
Així que passem els dies passejant pels milers de mercats de la Paz, dividits per gremis. Hi ha un carrer dedicat a les bruixes, amb molts de remeis per qualsevol cosa, talismans, fetus de llama utilitzats per fer rituals..
Però el mercat més gran és el diumenge o dijous a l'Alto,es ENORME!!!Tot el que et puguis imaginar ho pots trobar a aquest mercat:tatoos, fruites i verdures, roba de l'armada, roba de 2a mà, instruments musicals, utencilis de cuina......Però has d'anar molt de compte perquè és una de les zones més perilloses de La Paz. Nosaltres ja ens vàrem endur un petit regalet: una super estripada al nou bolso, però per sort no ens vàren robar res!!uff!!prueba superada!!

L'Albert ha sigut el nostre mestre en la vida nocturna paceña. Cada nit tens locals oberts i de tot tipus, i per sort, tots molt a prop de casa..jejeje!! Hem passat d'escoltar un concert de versions de Led Zeppelin, a un de reggae, a ballar percussió del nord yungas..i encara ens queda anar a ballar cumbia al Mama Diablo, Malegria..

Hem conegut gent fantàstica i hem retrobat amics de viatge. Un bon lloc per fer una parada en el nostre camí.



I hi estem tant a gust, que casi portem 1 mes instal.lats....fent petites excurcions, es clar: Coroico, Rurrenabaque, Las Agujas..(de moment)

Sucre

Sucre, ciutat de nom dolç i bressol de la independència Boliviana. Capital de Bolivia, però més petita que La Paz ens permet visitar-la a partir de la seva plaça central envoltada de palmeres i de façanes blanques. Es respira un ambient juvenil, ja que s'hi troben les universitats més importats del país.
Ens allotjem a casa la Roberta, una noia brasilera que ens ha acollit a casa seva amb els braços oberts i donant-nos tota la llibertat!
Celebrem l'aniversari d'en Mario, un noi alemany conegut a Potosí, a la plaça Bolívar a on s'hi troba una rèplica (mini) de la Tour Eiffel. Ho celebrem amb una ampolla de vi, una papaya, raïm, formatge i olives (gran combinació).
Sucre ens atrapa durant 4 dies on no podem deixar de visitar diàriament el seu fantàstic mercat. Caseritas venent juguitos de fruta (0,30€), gelatines de colors, verdures, pastissos de chantilly gegants a 2€, fruites de tot tipus, espècies i olors, i els millors plats del mercat cuinats per la millor cuinera: Doña Valentina (la cocinera de las cocineras). "El gringuito tiene hambre, Doña Valentina!!!" La técnica és cridar, sinò no menges.
Ciutat universitària, ciutat de diversió, tot i que la majoriade bars estàven destinats als gringuitos...Berlín, Amsterdam, Firenze...Encara que els bolivians no perden el temps, a les 9 del vespre "todo el mundo va tomado", i quan diem todo el mundo, vol dir TODO EL MUNDO. Fins i tot les cholitas!
Sucre també et dóna oportunitats per sortir de la ciutat i descobrir la part més tradicional: les teixidores, el camí pre-hispànic, per on les antigues civilitzacions portaven les seves mercaderies, escoltar contes i vells mites sobre follets, fantasmes i bruixes. Encara que nosaltres no ho vàrem poder fer degut als preus massa turístics directament en dollars.
Així que, després de 4 dies ens decidim anar a La Paz a descobrir la gran ciutat i a retrobar-nos amb el doctorsito Albert. (ONG ULLS DEL MÓN).

Potosí

Després de 6 hores en bus per fer 216 km, arribem a Potosí, diuen que és la ciutat més alta del món, a més de 4000m d'altura. Una mica trastocats per l'altura no visitem gaire res el primer dia, ens notem molt cansats i amb mal de cap. Qualsevol esforç ens suposa el doble aquí!! La única solució es reposar, menjar sucre i mastegar fulla de coca..<
L'endemà anem a vistar el museu de la Casa de La Moneda on ens vàrem ensenyar com es feien le làmines de plata amb màquines importades d'Espanya: 3 mecanismes enormes estirats per 4 mules cada un, els quals feien que al girar amb un moviment d'engranatges convertíssin els lingots de plata en fines làmines per a fer les monedes. Tota aquesta plata la treien,evidentment, del Cerro Rico. Explica la llegenda que l'inca Huayna Cápac va anar al Cerro Rico i quan va intentar agafar plata de dins, les parets vàren ressonar i va cridar que aquell tresor no era per a ells, l'estava reservant per els que venien de més lluny....us imagineu per a qui?? els espanyolitos! Potosí es va convertir en una de ls ciutats més riques del món. Es diu que amb tot la plata que es va extreure es podria haver construït un pont de Potosí a Espanya tot de plata i un altre amb tots els cadàvers dels miners.
" En Potosí la plata levantó templos y palacios, monasterios y garitos, ofrecó motivo a la tragedia y a la fiesta, derramó sangre y vino, encendió la codicia y desató el despilfarro y la aventura" Eduardo Galeano

Com que teníem ganes de banyar-nos vàrem anar al "Ojo del Inca", un petit llac d'aigües termals a 30 graus i a 4000m, rodejats d'un paisatge impressionant i precioses muntanyes!!

El dia següent tocava la típica excursió a les Mines de Potosí. Ens fan disfrassar de miners i anar a comprar regals per "nuestros amigos los mineros". Els regals consistien en bosses plenes de fulla de coca, refrescs i DINAMITA!!Si, si, tú podies anar una botiga i comprar dinamita tranquil.lament...
Entrem en una de les antigues mines de l'estat de Bolivia al Cerro Rico. Actualment hi treballen miners organitzats en cooperatives, que per l'únic que la fan servir es per poder tenir permís per entrar al Cerro..Al endinsar-te a la mina t'agafa una mica de claustofòbia i sembla que et falti l'are, pequè a part de la foscor i dels passadissos baixos, hi ha moltíssma pols. A més a més, a l'entrar et diuen que el cable que tindràs tota l'estona a sobre el cap no el pots tocar perquè és una línea d'alta tensó i et moriries a l'instant!!!ahhh!! Així que durant quasi les 2 hores que estàs sota la mina has d'anar vigilant de no tocar el putu cable! Les explicacions del nostre guia deixaven molt que desitjar i els miners que anavem trobant per la mina estàven treballat, així que molta informació tampoc vàrem poder treure, però l'experiència val la pena.
Actualment encara es treballa a la mina 24 hores, per torns i es guanya el que es pot arriba a vendre...les conseqüencies de treballar de miner no són poques: sordesa, explosions de gas, enderrocs.....així que qui pot, només ho fa ocasionalment.

Uyuni (entrada a Bolivia)

Com que per mala sort no vàrem poder aribar a Iruya, ja que la carretera per arribar-hi havia quedat inundada...decidim creuar la frontera cap a Bolivia!!

De la terminal de La Quiaca, anem amb les maletes caminant fins arribar a la frontera de Bolivia a Villazón. Com totes les fronteres, plena de gent malhumorada i organització desastrossa. El poble de Villazón no tenia absolutamet res, un poble lleig i de gent no gaire agradable. Per sort vàrem poder comprar els bitllets per anar a Uyuni la mateixa tarda. (Segons a quin poli li preguntaves quedàven bitllets o no...). No podíem marxar en bus perquè els xòfers estaven de vaga perquè havia sortit una llei que no podien conduir beguts!!!!mare meva!!!

El tren va arribar amb 4 hores de retard degut a desprendiments de terra i varem arribar al destí tabé 4 hores més tard perquè va descarrilar a mig viatge...Però el tren estava molt bé, amb WC nets i podies dormir tranquil.lament.
A les 09:30 arribem a l'estació de tren d'Uyuni. Un piló de gent et ve a oferir el tour del salar per 3 o 1 dia, i tots amb preus discutibles però estem massa cansats per regatejar i per anar a fe un tour. Així que anem apillar hostal i aprofitem el dis per vistar el mercat d'Uyuni, comprar ulleres de sol i menjar en el "Comedor" del mercat central. A la tarda ja teníem el el tour organitzat per l'endemà per només 10 euros.

L'endemà a es 11 del matí sortim cap al salar en un 4x4 per 6 persones. El xófer, en Jaime, ens infora que finament serem 8 persones i que 3 de nosatres hauríem d'anar a dalt el 4x4....CAP PROBLEMA!!VOLUNTARIS!!!!

1a parada el cementiri de trens. Trens que havíen sigut de l'estat però que feia molts anys que havíe quedat inutilitzats, com podeu veure..

2a parada: COLCHANI. És l'unic poble del país que té dret d'explotació sobre el salar d'Uyuni. El seu únic ingrés és l'explotació de la sal i fins i tot els nens es veuen obligats a treballar, perquè tan sols treuen 50Bv per cada 10 kg de sal! Així que també s'ha dedicat a vendre artesanies als turistes.

El Salar d'Uyuni f uns 12.000km2 i é un imnes oceà de sal. Com que hi havien hagut pluges el salar estava una mica inundat i et cobria tot el peu d'aigua salada ben calenta perquè el sol apretava fort! El cel es confonia amb el salar i semblava que no tingués fi. Un paisatge fantàstic!! També podies veure agunes persones treballat recollint sal, apil.lant la sal en piràmides i un camió recollint.

El Norte Argentino - la Quebrada de Humahuaca

Després de despedir-nos de Buenos Aires i de la gent que tant bé ens va acollir, varem anar cap al Nord, fent parada a la ciutat de Rosario a casa d'en Gabriel i en busca de calma i de preciosos paisatges. Així que, després de 16 hores de bus, arribem a Jujuy, i de Jujuy a Purmamarca, el primer poble de la Quebrada Humahuaca.
A la Quebrada de Humahuaca les muntanyes cambien de color segons el moment del dia, i les casetes de fang i palla, semblen brodades a la mateixa terra.
El primer poble on comencem a recòrrer és Purmamarca, que significa poble de terra verge o poble roig segons la seva arrel índigena.
Trobem un petit càmping a on posar la nostra tenda i ens instal.lem.


Justament aquella nit feien l'enterrament del carnaval al poble del costat, a 2 km "Chala-Chala". Era ben bé una festa de poble!!! Els nens i alguns adults anaven disfrassats de Diablos, amb capes de molts colors, mirallets petits, màscares i una cua molt llarga. Allà ens vàrem trobar amb uns argentins que han sigut els nostres companys de viatge fins fa poc. Vàrem fer uns riures entre litre i litre de cervesa, ballant cumbia i fent guerra de talco..jejeje!


Després del ball amb l'orquestra K'STIGO van fer l'enterrament del carnaval, reunint-se tothom a dalt una petita muntanya i tirant litres i litres de vi a la "Pachamama". La seva adorada mare natura i també nostra.
Seguim pujant la Quebrada cap a Tilcara, i fem una ruta de 16 km a peu per arribar a la "Garganta del Diablo", acompanyats del nostre ja fidel amic "Meón". Tots els gossos d'aquets pobles són adorables!Després de veure cascades d'aigües cristal.lines, aprofitem per anar a veure el "PUCARA", antic poblat del poble de Tilcara, on habitaven els aborígens Fiscaras, La vida al Pucara es realitzava fora la casa.Per tant la seva casa tan sols eren 4 parets per a 4 o 5 persones que dormien al terra. De la llama treien llana per roba i carn per menjar i era el seu tresor. La seva cultura es va veure atacada pels inques, que van imposar la seva pròpia i més tard els espanyols. Aiiii els espanyols, cuantes barbaritats han arribat a fer a les comunitats indígenes!





I de Tilcara a l'últim poblet de la Quebrada: Humahuaca. Petit poblet envoltat de muntanyes, amb un petit mercat. També disfrutant de la tranquil.litat d'estar en un càmping i rodejat de muntanyes..